Orange isn’t Blue, Oliver Okolo – Out of Africa Gallery

‘Orange isn’t blue’. Ja només el títol d’aquesta exposició de l’artista Oliver Okolo conté diversos matisos que van més enllà de les pintures que s’hi mostren. Podem entendre-ho literalment, “el taronja no és blau”, que, encara que sembli una frase òbvia fa referència al joc de complementaris que desenvolupen aquests dos colors a la gamma cromàtica. Però també es pot traduir com “el taronja no és trist”…

Del 25 de març al 16 d’abril del 2023
Galeria Out of Africa
Nou, 1

OLIVER OKOLO, LA CREACIÓ D’UN NOU ARTISTA DEL RENAIXEMENT
Per Paul Laster, Whitehot Magazine, febrer del 2023

“Has de decidir qui ets i obligar el món a tractar amb tu, no amb la idea que té de tu.”
James Baldwin

Nascut en una zona agrícola del centre de Nigèria, el 1992, Oliver Okolo tenia dos somnis quan era petit: un el d’arribar a ser una estrella del bàsquet i l’altre el de convertir-se en artista. Després de practicar dibuixant Mickey Mouse i, més tard, els personatges de superherois dels còmics de Marvel per desenvolupar l’habilitat de la seva mà

durant la seva infància i els seus anys de formació, finalment va combinar ambdós somnis en una sèrie de còmics fets a mà en els quals ell mateix encarnava una estrella del bàsquet. Així, tot compartint aquests contes il·lustrats amb el seu cercle d’amics, va mostrar als seus col·legues allò que era capaç de fer amb l’aplicació d’una mica d’imaginació i molta determinació.

Sense poder complir l’esperança d’estudiar art a la universitat, va passar a obtenir una llicenciatura en relacions laborals a la Caritas University, una institució privada catòlica de Nigèria, on va desenvolupar la compassió pels desafortunats i els oprimits. Després de deixar la facultat, Okolo va renovar la seva passió per l’art i va decidir emprendre una carrera com a artista. Atret per les obres dels artistes clàssics —especialment les dels grans mestres, tot i que només les havia vist en llibres i en línia més que a la vida real—, va ser acceptat com a aprenent de Clement Nwafor, un artista nigerià amb seu a Abuja que barreja meravellosament el collage tèxtil amb el retrat a les seves pintures realistes.

En connectar-se a una comunitat d’artistes en línia, Okolo va millorar les seves habilitats gràfiques amb el visionat de vídeos sobre dibuix a llapis a YouTube i amb el contacte amb els seus col·legues a través de les xarxes socials per tal de promoure tant el seu treball com el treball d’altres artistes que admirava a Facebook, Twitter i Instagram. Tot proclamant repetidament que “l’única manera de donar suport al teu company artista és comentar i compartir les seves publicacions”, amb la imatge d’un treball acabat o bé la d’un treball en curs —i retuitejant i compartint les obres d’art dels altres—, es va convertir en part d’un grup d’artistes d’idees afins i així va atreure l’atenció de les galeries i els col·leccionistes que els buscaven. Okolo no tan sols va vendre obres i va obtenir encàrrecs d’aquesta manera laboriosa, sinó que també va trobar models per a les seves pintures futures.

Tanmateix, va ser a l’estudi d’art de Clement Nwafor on va poder posar en pràctica aquestes habilitats recentment adquirides. Com a aprenent del seu mentor durant gairebé dos anys, va fer encàrrecs, va preparar teles, va barrejar colors, va pintar fons i va afegir objectes de naturalesa morta a les pintures que elaborava Nwafor. Quan va sentir que ja n’havia après prou com per emancipar-se, Okolo va obrir un estudi propi a casa seva. Amb la tècnica genuïna de collage dels seus caps hiperrealistes, dibuixats amb carbonet i pintats sobre paper, amb cossos, objectes i fons representats lliurement sobre la tela, el món de l’art va començar a interessar-se per ell i aviat li van sorgir oportunitats per exposar.

Jo vaig començar a fer art amb llapis de carbonet, així que, quan vaig començar a introduir olis a les meves obres, vaig pensar a mantenir en el procés de fer pintures tots aquells materials amb els quals m’encantava treballar”, va compartir Okolo recentment. “Volia treballar amb tots els meus materials favorits —carbonet, paper, oli i tela— en una sola pintura. En aquest procés, se’m va acudir un mètode de collage per pintar el rostre del model sobre paper i barrejar-lo amb cura amb la resta de la pintura per completar-ne l’obra.

Inspirat pels mestres de l’Edat d’Or —com ara Rubens, Rembrandt i Vermeer—, pel retratista nord-americà del segle XIX John Singer Sargent i per artistes contemporanis com el conegut pintor afroamericà Kehinde Wiley, l’hiperrealista cubà Cesar Santos o el pintor abstracte nord-americà nascut a Irlanda Sean Scully —la paleta del qual aprecia—, Okolo va ser convidat a realitzar residències a Chicago i Accra que el van portar a ser inclòs en exposicions col·lectives notables, com les de la Gallery 1957, a Ghana. Una d’aquestes exposicions en particular, titulada “[West] African Renaissance”, organitzada en col·laboració amb l’oficina de Christie’s de Dubai, va destacar especialment per la seva anàlisi del renaixement de l’art contemporani a Ghana, Nigèria i altres parts del continent africà.

“L’art és l’única manera que conec per explicar i transmetre la meva opinió sobre les coses”, va expressar Okolo en una publicació a Twitter l’any 2020. En parlar de la seva cultura Igbo, moltes de les seves pintures desafien costums arrelats i antigues creences. La seva pintura al·legòrica” The rejects and a yellow guitar”, del 2022, mostra tres intocables o marginats, membres dels estigmatitzats Osu del sistema de castes, que són tractats com a esclaus per la població dominant Nwadiala, amb un guitarrista que tranquil·litza les seves ànimes amb la seva música. El grup apareix assegut davant d’un fons d’herba alta que simbolitza el pas a l’altra banda, al cel. Okolo veu la música com un factor unificador que aplega les persones de totes les condicions socials i el cel com un lloc on tothom és tractat per igual. Més enllà d’aquestes preocupacions, els principals elements visuals de la pintura

—els marginats i’herba alta— es relacionen amb quadres anteriors, la qual cosa forma part de l’estratègia d’Okolo de seguir-ne un fil conductor al llarg d’un conjunt d’obres creixent.

Una altra pintura recent, “Disguised persona (William Hurley)”, es basa en la fotografia d’un home afroamericà d’aparença respectable que va ser condemnat per matar la seva dona i penjat per aquest crim el 1909. Okolo ho veu com un equivalent dels empresaris i funcionaris corruptes del govern nigerià que es vesteixen i actuen com si duguessin el bé comú al seu cor, però que en realitat roben els recursos del país per al seu propi benefici. D’altra banda, aquesta tela contrasta amb la titulada “The absence of chaos”, que presenta allò oposat a una persona disfressada. Tot retratant un home jove sobre un fons serè —molt semblant a l’entorn ple de pau que envolta La Gioconda a l’obra mestra de Leonardo da Vinci—, Okolo pinta en aquest quadre un home amb la consciència i el cor nets: una persona respectable que sap qui és i que viu la vida amb honor.

L’artista inventa el món sobre la tela, el món que vol habitar. Fascinat per explicar històries a través del seu art, Okolo presta una atenció especial als ulls i a les expressions dels seus models, tot afirmant que concep els ulls dels seus subjectes com “una porta d’entrada a la veritat que es troba darrere de l’ànima”.

En treballar a partir de fotografies, que fa amb la seva Nikon o que extreu d’arxius i fonts d’internet, Okolo filtra els seus personatges a través d’escenaris al·legòrics i poses del passat per expressar les seves preocupacions socials i, amb sort, generar algun canvi. Amb la seva fusió de passat, present i futur —a la qual anomena “contemporanisme clàssic”—, aquest artista talentós de trenta anys desafia els antics mestres a tornar a ser rellevants. I, en aquest procés —irònicament—, potser algun dia les seves obres penjaran a les parets de museus venerats, justament al costat de les d’ells.