L’exposició estarà al Museu de Maricel del 14 d’abril 2022 al 18 de setembre 2022
Aquesta mostra pretén donar llum i fer visibles «moltes artistes que, des del primer moment, van prendre partit a favor de la República, legalment i legítimament establerta, i de la revolució.
En realitat, es van posar al servei de la Generalitat de Catalunya per participar a l’ensenyament, la cultura, la protecció del patrimoni artístic… Elles, igual que els seus companys, van jugar un gran paper en la comunicació d’informació i en la transmissió ideològica. Es van afiliar als sindicats d’artistes, van participar en exposicions i van col·laborar amb els seus dibuixos i fotomuntatges a diferents revistes del moment. (…)
Volem donar a conèixer obres realitzades per aquestes artistes, la iconografia de les quals posa de manifest diferents aspectes de la vida durant els anys de la República (1931-1939). Pretenem que les seves obres ens parlin d’aquells anys i dels problemes que s’hagueren d’afrontar, el pitjor dels quals fou l’acarnissada i sagnant guerra que durà gairebé tres anys. Només així, la memòria col·lectiva, que ha obviat aquestes dones en la seva tasca artística durant els bons i mals dies de la República, deixarà aquest desgraciat oblit i, finalment, es podrà reconèixer la seva merescuda vàlua».
ENLLAÇ A LA GALERIA DE FOTOS DE L’ EXPOSICIÓ ARTISTES COMPROMESES AMB LA REPÚBLICA 1931-1939
ARTISTES COMPROMESES AMB LA REPÚBLICA
Museu de Maricel,
Carrer de Fonollar, s/n. 08870 Sitges
Del 14 d’abril al 18 de setembre de 2022
Inauguració 13 dabril a les 18h.
Del 14 d’abril al 18 de setembre de 2022
Horaris: Del 14 d’abril al 30 de juny: de dimarts a diumenge, de 10 a 19 h
De l’1 de juliol al 18 de setembre: de dimarts a diumenge, de 10 a 20 h
Visites guiades:
Divendres: 22 i 29 d’abril
16 h català
17 h castellà
ARTISTES COMPROMESES AMB LA REPÚBLICA és una exposició commemorativa del 91è. aniversari de la proclamació de la Segona República, comissariada per Núria Rius Vernet i Julián Díaz de Otazu.
Aquesta exposició mostra dues de les línies d’investigació i treball estratègic del Consorci del Patrimoni de Sitges: d’una banda, el patrimoni immaterial del qual el patrimoni històric i el 91è aniversari de la Proclamació de la Segona República en formen part, i de l’altra, treballar en discursos i en clau de gènere, que permeten donar visibilitat i difondre aquestes dones artistes sovint oblidades o encara no merescudament reivindicades quant a la seva vàlua artística.
En paraules dels seus comissaris, l’exposició Artistes compromeses amb la República, pretén donar llum i fer visibles «moltes artistes que, des del primer moment, van prendre partit a favor de la República, legalment i legítimament establerta, i de la revolució. En realitat, es posaren al servei de la Generalitat de Catalunya per participar en l’ensenyament, les exposicions, la cultura, la protecció del patrimoni artístic, etc. Elles, a l’igual que els seus companys, jugaren un gran paper en la comunicació d’informació i en la transmissió ideològica. S’afiliaren als sindicats d’artistes, participaren en exposicions i col·laboraren amb els seus dibuixos i fotomuntatges en diferents revistes del moment. (…) Volem donar a conèixer obres realitzades per aquestes artistes, la iconografia de les quals palesa diferents aspectes de la vida durant els anys de la República (1931-1939). Pretenem que les seves obres ens parlin d’aquells anys i dels problemes que s’hagueren d’enfrontar, el pitjor dels quals fou l’aferrissada i sagnant guerra que durà gairebé tres anys. Només així, la memòria col·lectiva, que ha obviat aquestes dones en la seva tasca artística durant els bons i els dolents dies de la República, deixarà aquest malaurat oblit i finalment es podrà reconèixer la seva merescuda vàlua.»
Les obres seleccionades per participar a l’exposició provenen, en la seva majoria, de fons de museus i biblioteques catalans i de l’estat espanyol, així com, en aquest cas una minoria, de col·leccionistes privats. En total, 102 obres de catorze artistes, provinents de 16 prestadors diferents.
L’exposició presenta obres de 14 artistes: Carme Millà, Lola Anglada, Maria Ferrés, Francisca Bartolozzi, Manuela Ballester, Juana Francisca Rubio, Maruja Mallo, Remedios Varo, Elisa Piqueras, Mariona Lluch, Anna Aguilera, Alma Tàpia, Mari Batlle i Montserrat Barta.
Només es presenten obres de temàtica o iconografia estrictament vinculades amb la República i, precisament és en aquest doble eix discursiu, en el que rau el seu interès i singularitat i es diferència d’altres exposicions en clau de gènere presentades fins al moment.
Moltes de les obres són inèdites i mai han estat exposades al públic, d’altres és la primera vegada que es presenten a Catalunya.
De moltes de les artistes es coneix ben poca cos; la doble condició de totes elles, com a dones, i el seu compromís vers els ideals i valors republicans, va fer que fossin doblement silenciades, censurades i oblidades. Queda molt camí per recórrer.
La mostra s’articula en àmbits temàtics; compten amb àmbit propi les artistes de les que hem pogut reunir més obres, com són Carme Millà, Lola Anglada, Maria Ferrés, Francisca Bartolozzi, Manuela Ballester i Juana Francisca Rubio. Un segon àmbit es centra en Maruja Mallo, Remedios Varo, de les que no hem pogut presentar cap obra original i es presenten còpies facsimilars, i Elisa Piqueras. Finalment, un tercer àmbit es destina a les artistes menys conegudes, com són Mariona Lluch, Anna Aguilera, Alma Tàpia, Mari Batlle i Montserrat Barta.
Aquesta exposició és el resultat de molts anys de treball i recerca dels seus comissaris, Núria Rius Vernet i Julián Díaz de Otazu. Núria Rius Vernet, historiadora de l’art, especialitzada en la historiografia des de la perspectiva de gènere, ha centrat les seves línies de recerca i publicacions en les dones artistes, sent una de les autores més reconegudes en aquests àmbits. Va traspassar el passat mes de novembre. Aquest és el darrer dels seus treballs, i els Museus de Sitges, el comissari de l’exposició i parella de la Núria, Julián Díaz de Otazu, i Elina Norandi, gran amiga i col·laboradora de la Núria, volem dedicar l’exposició a la seva memòria.
La mostra s’acompanya d’un catàleg a càrrec dels comissaris de l’exposició, així com d’un vídeo explicatiu accessible(locutat, subtitulat i amb llengua de signes) que garantiran la difusió dels continguts de la mostra més enllà del període de l’exposició. Aquests seran presentats properament.
Artistes compromeses amb la República està produïda pels Museus de Sitges i compta amb la col·laboració de l’Ajuntament de Sitges, la Diputació de Barcelona i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
ANNEX: DOSSIER EXPLÍCATIU DE L’EXPOSICIÓ EN PARAULES DELS COMISSARIS
La proclamació de la República, rebuda per la majoria de les dones amb una gran il·lusió, va generar en elles grans expectatives i una gran efervescència de llibertat. Des de la Generalitat de Catalunya i el Govern de la República Espanyola es van introduir canvis legislatius importants destinats a eliminar la discriminació de les dones.
La política cultural de la Generalitat es va dirigir a aconseguir que la cultura fos catalana, democràtica, científica i laica, intentant posar els màxims esforços a elevar el nivell cultural de la població. Quant al món de l’art, s’obriren nous museus i noves sales privades d’exposicions, es crearen tallers escola i nous grups d’artistes a la recerca d’un nou art. Moltes artistes en van treure profit i hi van participar.
Malauradament, amb l’aixecament feixista, tots els intents de crear un art nou, una avantguarda artística, es van truncar. Les galeries privades van pràcticament tancar: les obres no es venien. Durant els anys de guerra hi va haver dues menes d’activitat: els salons oficials i les exposicions impulsades per partits i sindicats. No obstant això, fou un període de gran creativitat a la zona republicana. La producció artística es va polititzar i posà l’accent en la propaganda.
Hem renunciat a exposar aquelles obres el contingut de les quals no contempla aspectes socials o polítics relacionatsamb la República, malgrat que les seves autores haguessin mantingut un fort compromís social o polític. Esmostren, doncs, obres que s’han pogut localitzar realitzades per artistes nascudes a Catalunya i que hi van viuregran part de la seva vida (Lola Anglada Sarriera, Carme Millà Tersol, Maria Ferrés Puig, Remedios Varo Uranga), o que, malgrat no haver-hi nascut, hi van passar llargues temporades (Elisa Piqueras Lozano, Manuela Ballester Vilaseca i Juana Francisca Rubio García), i/o que van participar en alguna de les moltes activitats artístiques dutes a terme aCatalunya entre 1931 i 1939 (Francisca Bartolozzi Sánchez, Maruja Mallo, Àngela Nebot Molada i Anna AguileraGassol). Totes les obres exposades, com s’ha dit, de contingut no aliè al conjunt de valors socials ii moralsassociats a la defensa deis ideals republicans.
Carme Millà Tersol (Barcelona, 1907-1999)
Compromesa amb la República i l’anarquisme, va ocupar diferents càrrecs en el Sindicat Únic de l’Ensenyament i Professions Liberals de la CNT-AIT de Barcelona, on desenvolupà un paper important. Preocupada per l’educació, col·laborà en la redacció dels estatuts del Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU), fou professora d’aquesta escola i també l’autora del seu cartell Escola Nova, poble lliure.
En el cartell, mitjançant formes arrodonides i d’una gran tendresa, defensava l’ensenyament laic i la coeducació: nens i nenes no solament compartien les aules, sinó també els mateixos continguts escolars, tal com queda reflectit en les dues criatures que estan llegint un gran llibre que sostenen sobre la falda.
El cartell Ajudeu Euzkadi! CNT-AIT, imprès només en dues tintes però molt expressiu, representa dues dones basques, abillades típicament i que fugen corrent dels bombardejos amb tres criatures. Anunciava un dels molts actes festius, de gran càrrega simbòlica i emotiva, que es dugueren a terme a Barcelona i en altres ciutats de Catalunya dins de la Setmana Pro-Euskadi, celebrada el mes de juny del 1937 poc temps després del bombardeig de Guernica (26 d’abril).
El 1939, amb el triomf franquista, Carme Millà s’hagué d’exiliar. Tornà a Barcelona el 1959, on exposà a la sala Selecciones Jaimes, però no s’instal·là a la ciutat fins al 1961. Un cop jubilada, continuà la seva activitat artística.
Lola Anglada Sarriera (Barcelona, 1892 – Tiana, 1984)
El seu compromís amb el catalanisme havia quedat ben palès, especialment amb les il·lustracions que va fer per a la revista Nosaltres Sols! des del primer número, del 28 de març de 1931, fins al 1933. Les seves il·lustracions es caracteritzaven per la representació de la pàtria, Catalunya, mitjançant la figura d’una jove vestida de catalana.
Li digueren «la marona dels presos» per l’ajut que els prestà amb els seus dibuixos i per la seva implicació en actes i mobilitzacions dirigides al seu alliberament, com feu en el cas del Complot de Garraf.
Fou secretària d’Acció Cultural i Social de la Unió Catalanista i, en els anys de guerra, s’afilià a la UGT. JaumeMiravitlles, comissari de Propaganda de la Generalitat, li encarregà que donés vida al personatge d’El Més Petit de Tots, esculpit per Miquel Paredes. Ella el canvià per un ésser androgin, representant de tots els valors que la guerra malmetia i, com a tal, símbol de la Catalunya oprimida, de la República o d’un poble en lluita contra el feixisme.
Va fer també tot un conjunt de dibuixos aquarel·lats de personatges de la guerra: milicians i milicianes, brigadistes, dones pertanyents al batalló de la Mort o centúria Malatesta i a la columna Thaëlmann; no s’oblidà del Comissariat de Propaganda de la Generalitat ni d’«els altres» (els guanyadors de la guerra: falangistes, requetès i soldats italians).
Acabada la guerra, no es va voler exiliar i va haver d’amagar-se en pisos de Barcelona fins que va establir-se definitivament a Tiana. Va tenir problemes per vendre les seves obres i per exposar.
Maria Ferrés Puig, Maria Freser (Vilassar de Mar, 1874 – Valls, 1964)
Maria Ferrés —o Freser, com ella signava— va pintar la rereguarda. Són dibuixos de petit format, fets de manera àgil i acolorits amb tonalitats suaus, que fan una sensació sempre d’immediatesa i de moviment, i que constitueixen una veritable crònica de tots els personatges que es podien veure pels carrers de Barcelona durant el llarg conflicte. No es va oblidar de ningú: soldats republicans amb els seus uniformes, milicians i milicianes, membres de la FAI i de les Brigades Internacionals, comissaris polítics, soldats sollevats, membres de la guàrdia mora abillats amb els fesos vermells i les gel·labes blanques, falangistes, carlistes amb uniformes diferents, noies de la Secció Femenina, dones a les cues de racionament o amb els cistells buits a la recerca de menjar, fins i tot estraperlistes, criatures, gent que va haver de sortir cap a l’exili amb els farcells plens de roba sobre el cap, etc.
A primera vista, pot semblar que Maria Ferrés no va prendre partit per cap bàndol en la
representació d’aquestes figures que van patir la guerra, com sí que ho va fer Lola Anglada afegint al seu conjunt de dibuixos els que va titular Els altres. Tanmateix, si la nostra mirada és més acurada, podrem esbrinar com subtilment fa palesa la seva presa de partit: només cal mirar els rostres de la gent que ha de fugir cap a l’exili o comparar com estan representades les persones dels diferents bàndols (els milicians i les milicianes confrontats amb els membres de la guàrdia mora), per posar només un parell d’exemples.
Francisca Bartolozzi Sánchez, Pitti (Madrid, 1908 – Pamplona, 2004)
Durant la República participà en les Misiones Pedagógicas (iniciativa governamental d’alfabetització i millora educativa de la població més necessitada) i col·laborà il·lustrant historietes pròpies o d’altri en la revista Crónica. Des del desembre del 1934 hi publicà les peripècies d’un nen heroi, Canito, i de la seva gata, Peladilla. En el darrer número, Canito s’enfronta amb el tirà i el derrota, i el presenta sobre un ruc amb un cartell que diu «¡Se acabaron los tiranos en este país! ¡Viva la libertad!», en una clara al·lusió al cop d’estat franquista. Destaquen les seves il·lustracions per a la sèrie Don Nubarrón, emmarcada en la situació bèl·lica, i les del setmanari Sidrín, sobre les aventures d’un nen republicà.
L’abril del 1938 exposà al Casal de la Cultura de la plaça de Catalunya els sis gravats a l’aiguafort de la sèrie Malsons infantils, que foren exhibits al Pavelló de la República de
l’Exposició Internacional de París del 1937. En ells representà, des de la perspectiva dels nens, els horrors de la contesa. En totes les composicions, una criatura de dimensions reduïdes és amenaçada per un gran monstre.
També va fer dibuixos aquarel·lats sobre la vida quotidiana durant la guerra: milicians, criatures, dones fent cua per comprar o fugint dels bombardejos o anant cap a l’exili, soldats retornant del camp de batalla, etc.
Acabada la guerra, s’establí a Pamplona, on visqué un veritable exili interior compaginant la seva labor artística amb tasques familiars, docència i treballs compartits amb el seu marit, no sempre prou reconeguts.
Juana Francisca Rubio García, Paquita Rubio o Paquita Bardasano (Madrid, 1911-2008)
Fou l’única dona que treballà, durant la guerra, com a cartellista a La Gallofa, taller de propaganda de la Secció d’Arts Plàstiques de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), a les quals pertanyia. En la majoria dels seus cartells al·ludia a les dones i a la seva participació en la guerra, optant pel realisme com a estètica a causa de la influència soviètica. De la vintena de cartells que va signar, se’n conserven només uns quants. Gairebé tots eren per a organitzacions de dones: Muchachas, de Madrid, o Unión de Muchachas, de València, organitzacions juvenils femenines compromeses amb la causa republicana. Les seves figures femenines solen representar joves musculoses, atlètiques, masculinitzades, amb espatlles amples i cames reforçades, un nou model de dona jove en què s’exaltava el cos aconseguit amb l’esport, considerat com una pràctica complementària de la cultura. També va col·laborar com a il·lustradora en moltes revistes.
Paquita Rubio, que havia participat en l’Exposició Internacional de París del 1937, va concórrer a l’Exposició de la joventut. L’art al servei del poble, organitzada per la Comissió de Cultura i Propaganda del PSUC i inaugurada el 2 de maig de 1938 a l’Hotel Colon de Barcelona.
Quan el Govern de la República s’hagué de traslladar a València, ella i el seu marit, el cartellista José Bardasano, amb la seva filla, també se n’hi anaren. De València anaren a Barcelona, des d’on, a punt d’acabar-se la guerra, sortiren cap a França i, des d’allà, cap a Mèxic. La parella va tornar a Espanya el 1961.
Manuela Ballester Vilaseca (València, 1908 – Berlín, 1994)
Artista de l’avantguarda valenciana dels anys trenta del segle xx, es dedicà a la defensa dels drets de les dones. Per a les eleccions legislatives del 1936 feu el seu primer cartell polític, ¡Votad al Frente Popular! La imatge representava una mare intentant votar amb la criatura als braços; al fons, davant de la dona, hi dibuixà en color roig una munió de persones sense rostre, pertanyents als diferents partits d’esquerres; en contraposició, representants de l’Església i del capital, personatges de les dretes tradicionals, dibuixats en color negre i aixafant cadàvers, intenten impedir-li votar estirant-la per les faldilles. Els seus cartells palesen el seu compromís proletari. El seu cànon artístic rebutjava l’abstracció i proposava un nou realisme social compromès amb la realitat del moment.
Fundà i dirigí la revista Pasionaria: Revista de las Mujeres Antifascistas de Valencia i col·laborà en moltes d’altres.
Quan el 1937 el Govern de la República es traslladà de València a Barcelona, ella i el seu marit, el cartellista Josep Renau, s’hi van desplaçar amb els fills. A Barcelona es convertí en dibuixant de la Secció de Premsa i Propaganda del Comissariat General de l’Exèrcit de Terra.
S’exilià a Mèxic, on va romandre fins al 1959, quan marxà a la República Democràtica d’Alemanya. Després de la mort de Franco, aquesta artista disciplinada i amb caràcter fort, idees clares i grans sentiments, tota sola, separada de Renau, va fer diversos viatges a València, la seva terra; mai, però, s’hi va poder quedar.
Maruja Mallo (pseudònim d’Ana María Gómez González) (Vivero, Lugo, 1902 – Madrid, 1995)
Maruja Mallo, dona transgressora i artista compromesa amb la República, fou professora al Lyceum Club Femenino i a la Residencia de Señoritas, ambdós a Madrid, i participà en les Misiones Pedagógicas.
A París el 1932 i al Saló de Tardor de Barcelona el 1933 va exposar la sèrie Cloacas y campanarios. La sèrie, depriment i amarga, fou relacionada amb l’Espanya negra; ella deia que aquestes obres eren una confrontació amb un món regit per la descomposició. Es tractava de netejar el terreny, abans d’edificar un món nou. Amb dues obres d’aquesta sèrie (Huella i Sapo y excrementos) participà en l’Exposició Logicofobista celebrada a Barcelona el maig del 1936.
L’últim quadre que feu a Espanya abans de marxar a l’exili fou el gran oli Sorpresa del trigo, inspirat en la imatge d’una dona vista a la manifestació de l’1 de maig de 1936. L’obra donaria pas a una sèrie carregada d’esperança en el futur, anomenada La religión del trabajo i acabada a l’exili, en què tenen un gran protagonisme les espigues sorgides de les mans de dones, on rau la base de la vida.
Amb el seu company, el trotskista Alberto Fernández Mezquita, participà en les Misiones Pedagógicas de Galícia. Esclatada la guerra, s’hi quedà un temps contemplant esfereïda el que passava. Prengué nota dels fets i dels noms de les persones fins que passà a Portugal, des d’on, amb l’ajut de Gabriela Mistral, inicià l’exili cap a l’Argentina. El 1938 escrigué un text sobre els seus darrers dies a Galícia, que La Vanguardia publicà il·lustrat amb reproduccions de la sèrie La religión del trabajo.
Remedios Varo Uranga (Anglès, Girona, 1908 – Ciutat de Mèxic, 1963)
Va estudiar a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, a Madrid, on feu amistat
amb Maruja Mallo, Delhy Tejero, Francis Bartolozzi… El 1930 es casà amb Gerardo Lizarraga, anarquista convençut, amb qui se n’anà a París. El 1932 es traslladà a la Barcelona republicana, on es dedicà al dibuix publicitari i contactà amb els surrealistes, amb els quals jugà a fer «cadàvers exquisits».
El 1936 participà en l’Exposició Logicofobista, celebrada a Barcelona, amb tres obres: La cama alliberadora de les amebes gegants, Lliçons de costura i Accidentalitat de la dona-violència. El títol d’aquesta obra sembla críptic, però el terme abstracte (accidentalitat) fa albirar la seva potent denúncia del maltractament exercit contra les dones. La Venus de Milo és per a ella la icona de la fertilitat, l’amor, la sensualitat, la bellesa, la feminitat, és a dir, el símbol de les dones. Accidentalitat de la dona-violència és una de les primeres obres de Remedios, que encara no ha aconseguit el seu propi estil.
El 1936 conegué el poeta surrealista trotskista Benjamín Péret; amb ell i amb Esteban Francés marxà cap a París, on feu amistat amb Leonora Carrington i descobrí les teories orientalistes de Gurdjieff. El 1940, ocupat París pels nazis, Remedios se n’anà al sud de França, des d’on, passant per Marsella i Algèria, partí cap a Mèxic, on arribà el gener del 1942. A Mèxic consolidà el seu estil peculiar, que reflecteix un món harmoniós i rebutja tot allò morbós i violent. Creà un món propi de personatges irònicament metafòrics, el rostre dels quals té una semblança al seu. El 1963, amb cinquanta-cinc anys, morí sobtadament.
Elisa Piqueras Lozano (Albacete, 1912 – València, 1974)
Aquesta pintora i escultora s’inclou en la generació valenciana dels anys trenta, juntament amb Manuela Ballester i els germans Renau Berenguer, entre d’altres. En el context de la lluita i de les activitats polítiques dels estudiants universitaris, es va trobar amb Juan Renau, amb qui es va casar; els dos formaven part de la Federació Universitària Escolar (FUE) de València.
Després del cop d’estat feixista, s’afilià a l’Aliança d’Intel·lectuals Antifeixistes. El 1937 col·laborà en l’organització del II Congrés Internacional d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura, en el Socors Roig Internacional i en l’Asociación de Mujeres Antifascistas (AMA), i participà en la II Conferència Nacional de Dones Antifeixistes, que se celebrà a València. Posteriorment, amb Juan Renau es traslladà a Barcelona, on treballà de professora de dibuix a l’Institut Obrer de la ciutat. Alumnes i companys la recordaven per la seva gran agilitat amb els llapis i les pintures.
Com a il·lustradora va col·laborar en les revistes Verdad, òrgan d’expressió de la Unificació Comunista Socialista, dirigida per Josep Renau i per Max Aub, i en Pasionaria: Revista de las Mujeres Antifascistas de Valencia, dirigida per la seva concunyada Manuela Ballester.
El 1939 passà penosament la frontera cap a França amb la família Ballester. Després d’estar en el camp de concentració d’Argelers, marxà cap a Colòmbia amb Juan Renau. A partir del 1946 s’instal·laren a Mèxic. Tornaren a València el 1957, on Elisa morí, després d’una llarga malaltia, amb seixanta-dos anys.
Altres artistes poc conegudes
Malauradament, amb data d’avui, d’algunes artistes sabem o coneixem ben poca cosa, com ara la seva participació en exposicions i algunes de les seves obres: pintures (Anna Aguilera Gassol i Àngela Nebot Molada) o il·lustracions per a revistes compromeses amb el moment històric que s’estava vivint (Mari Batlle, Montserrat Barta Prats, Alma Tapia Bolívar i Mariona Lluch Soriano).
De tota manera, elles hi són i van treballar a través de la seva creació artística, comprometent-se amb els ideals i valors de la República.
Queda encara molt camí per recórrer i molt per investigar. Volem aprofitar aquest espai per fer-ne menció i reivindicar-les, per tal que ocupin el seu lloc en la història de l’art.
