La nova exposició a OOA Gallery porta per nom Harmony of Humanity, amb la participació dels artistes: Okoye Emeka i Olivia M. Pendergast, i tindrà lloc del 20 de gener al 25 de febrer de 2024.
OKOYE EMEKA
Nascut a Ohaofia, Nigèria el 1997. Viu i treballa a Uyo, Nigèria
El despertar d’ Àfrica, per Marga Perera
La seva pintura té una llarga trajectòria: va començar dibuixant i fent caricatures de petit; el seu primer contacte amb l’art li va semblar increïble perquè va ocórrer quan estava a l’escola primària. En aquell moment no anava massa bé en lectura, escriptura i llengua, especialment en anglès, i l’única manera que tenia d’expressar-se era amb els seus dibuixos. Llavors es va adonar que moltes persones connectaven emocionalment amb ells, malgrat que només fossin caricatures, i va ser llavors quan va decidir estudiar art; va estudiar a la Universitat de Uyo, al seu Nigèria natal.
Actualment, Okoye Emeka (Nigèria, 1997) està representat per Mitochondria Gallery de Houston, a Texas, després que, el 2022, fos seleccionat com un dels artistes emergents destacats per a l’exposició a Thurgood Marshall College Fund, on van participar artistes de renom com Sam Gilliam, David Hockney, Roy Lichtenstein, Sarah Slappey, Derrick Adams, Kehinde Wiley, Amoako Boafo i Jeff Koons. Al principi, Okoye pintava més bodegons i paisatges, fins que va sentir-se atret pels autorretrats de Rembrandt, qui havia pintat gairebé un centenar, des de la seva joventut fins a la seva vellesa, amb veritable virtuosisme i amb un profund estudi de l’expressió de les emocions. Va ser molt intens el que Okoye va descobrir llavors en Rembrandt; també el van seduir els retrats d’artistes del segle XIX, com John Singer Sargent i Anders Zorn, i aquest va ser el punt d’inflexió que el portaria cap al retrat.
El retrat, tant pictòric com escultòric, ha tingut una interessant evolució històrica dins dels seus diversos contextos, religiós, econòmic, polític, social, antropològic i psicològic, la majoria de les vegades contextos relacionats entre sí; de l’heretisme de les cultures més primitives, com en l’art romànic, va sorgir la necessitat de humanitzar el retrat, com en el gòtic; del retrat genèric va néixer l’especificitat del personatge, com en la Roma antiga; al Renaixement, amb la fermesa del rang social, tenim exemples com La Pala di Brera de Piero della Francesca, on Federico da Montefeltro apareix retratat en una solemne escena religiosa, però tot i que el duc es representa genollat, en posició reverent com a donant, Battista Sforza, la seva dona, segons estudis, és la representació mateixa de la Verge, i el Nen Jesús, adormit al seu regaç, seria el fill de tots dos, Guidobaldo.
Al Barroc, Caravaggio no complia amb el decorum del Concili de Trento en servir-se de models del carrer per a les seves pintures com, per exemple, en La mort de la Verge. També es va idealitzar el personatge amb fins diversos, com arreglar matrimonis reials entre països abans de l’aparició de la fotografia, i de la idealització es va anar prioritzant l’expressió més que la bellesa, en un llarg camí que ha conduït a representar el món interior del personatge amb l’expressió de les seves emocions, com han fet grans artistes, com Rembrandt, com Goya. Però el retrat no ha tingut una evolució ni lineal ni simple perquè a la nostra brillant Grècia clàssica, el gran Fídia va ser empresonat per representar a Pericles en l’escut de la deessa Atenea, en el seu temple, el Partenó.
Els retrats d’Okoye Emeka que ara presenta la OOA GALLERY són obres recents, de 2023; Okoye és jove, té 26 anys, però no hi ha dubte que és un mestre en captar les expressions humanes. Davant d’aquests retrats, com a espectadors, veiem una emoció en un rostre, en un gest, però no veiem què és el que la està generant, perquè Okoye només ens suggereix alguna cosa de l’entorn. A part del domini de la seva tècnica, el que em sembla especialment interessant és el seu enfocament i el seu procés de treball, que ens pot portar a la catarsi de La Poètica d’Aristòtil i des d’allà a la catarsi psicoanalítica de Freud i de Jung i a tècniques contemporànies de lliberació emocional. Recordem que per a Aristòtil la tragèdia grega era una manera d’educar al poble provocant en el públic un procés d’identificació amb els conflictes dels actors, que permetia que afloraren les emocions i la seva lliberació, la catarsi.
Abans de pintar un retrat, Okoye manté profundes converses amb els seus models, sobre com va ser el seu creixement, les seves relacions, la seva vida sexual i social, i tracta de descobrir el que els agrada i el que no, així pot explorar en profunditat, amb els seus personatges, els seus pensaments, sentiments i emocions, raonant sobre el procés de curació i creixement pel qual va passar, i això és el que l’inspira a pintar. Per això, les emocions que veiem en aquestes pintures van molt més enllà d’una simple representació pictòrica, perquè Okoye busca revelar alguna cosa íntima de l’essència i de la vida interior del seu retratat; la majoria de pintures responen a un procés performatiu, que inclou una posada en escena davant el model, introduint els objectes o escenes que millor s’adaptin a l’esdeveniment que va ocórrer; així, revivint la situació, sigui plaent o conflictiva, l’emoció és real i Okoye pot captar-la amb gran versemblança, suggerint l’ambient i l’estat d’ànim.
La majoria dels personatges d’Okoye són joves i de mitjana edat, per a ell significa que des de petits estem plens d’energia, d’ambició, d’esperança i de somnis que condueixen a experiències i esdeveniments memorables, però que en algun moment, mirant cap enrere, no seran més que records del passat. D’aquí la necessitat de lliurar-se del passat i en aquest procés de lliberació d’una energia psíquica, que sempre està en moviment, surten els gestos i les mirades de més profunditat, el que anomenaríem un retrat psicològic. Okoye ens porta al llenç la seva fascinació per la ment humana i com es veu afectada l’actitud d’una persona en un moment particular o durant el transcurs d’un esdeveniment. Ell mateix s’imprèn de l’emoció dels seus personatges, especialment després de les converses profundes que ambdós mantenen, i està convençut que posar-se al lloc de l’altre és el que li permet representar amb sinceritat el que cadascun d’ells sent. En aquests retrats, amb emocions viscuts en el passat, es pot llegir una reflexió sobre el pas del temps, sobre la necessitat de lliurar-se del passat i viure el present, que sabem que és extremadament fugaç; recordem “Carpe diem”: aprofita el dia, aprofita el present, que tant ens va recomanar el poeta romà Horaci en les seves Odes, ja en el segle I aC. Molts pintors al llarg de la història han pintat “les tres edats de la vida”, infantesa, joventut i vellesa, com a alegoria sobre la inexorable fugacitat de la vida; a diferència d’aquesta alegoria, en els retrats d’Okoye no es representa la vellesa, encara hi ha temps per lliurar-se d’emocions passades, però és necessari que sigui aquí i ara. Okoye ens enfronta a la fragilitat humana de totes les èpoques, races i creences, i a la necessitat de desenvolupar i reforçar la intel·ligència emocional i l’empatia, aquesta capacitat de comprendre i compartir els sentiments dels altres, que avui dia es considera un dels pilars de la intel·ligència. És a dir, no hi ha intel·ligència sense empatia. Por, amor, tranquil·litat, alegria, indiferència o resignació és el que ens comuniquen els seus personatges i, tot i que són emocions comunes a tota la humanitat, davant les quals podem sentir-nos identificats en moltes d’elles en algun moment de la nostra vida, la seva pintura es centra també en la seva identitat negra, en el seu interès per la història del seu país i, en general, per la d’Àfrica, per fets com el colonialisme o la immigració. Entre les seves lectures favorites hi ha la novel·la Tot se’n va en esberlar-se de l’escriptor nigerià Chinua Achebe (1930-2013); publicada el 1958, és la primera novel·la històrica que tracta de les societats africanes que van ser colonitzades i van viure l’extermini de la seva manera de viure i de pensar, de la seva religió, de les seves tradicions i de la seva màgia. Nelson Mandela va llegir aquesta novel·la a la presó i va dir: “L’escriptor davant qui s’ensorren els murs de la presó”. Tot se’n va en esberlar-se relata el procés històric en què els negres perden el poder a favor del colonitzador blanc. És la novel·la més llegida a l’Àfrica i és considerada un llegat per als pobles africans que manquen d’informació escrita. Després de la colonització, ara Àfrica té molt a dir.
Marga Perera (AICA) Dra. Història de l’Art
Olivia Mae Pendergast
Una Melodia d’ Humanitat
Olivia Mae Pendergast, una artista nascuda als Estats Units, va emprendre un viatge artístic transformador quan va descobrir Àfrica, específicament a Malawi, el 2008. Viatges posteriors a llocs com Haití i Bangladesh van seguir, però va ser el 2016 quan va decidir fer de Kenia el seu hogar. Tot i explorar paisatges, la veritable passió de Pendergast resideix en el retrat, capturant l’essència de persones “ordinàries” en la seva vida quotidiana amb una notable subtilesa. Les seves representacions aparentment simples amaguen una creativitat profunda i una recerca d’efectes subtils que deixen una empremta duradora. Les pintures de Pendergast tenen una qualitat contemporània i progressista, alhora que fan un gest als revolucionaris mestres antics del segle XX, com Picasso, Modigliani i Gauguin. La influència de Modigliani és especialment evident en les formes allargades i expressions dels seus subjectes kenyans, rendint homenatge a l’icònic artista mantenint un estil únic i significatiu. L’art de Pendergast transcendeix la mera exploració estètica; es converteix en un pont que connecta cultures. En lloc d’apropiar-se de motius africans, reconeix obertament la seva inspiració com a artista nord-americana que viu entre kenyans.
El seu enfocament empàtic és palpable, evident en la confiança i comoditat que mostren els seus subjectes en posar voluntàriament per a ella. Les seves pinzellades lliures i transparents d’oli i els colors terrosos de tons pastel serveixen com a dispositius visuals intencionals, permetent als espectadors mirar més enllà dels trets físics i connectar amb la veritable essència dels seus subjectes. Els tons de fons són com espècies brillants. El treball de Pendergast desafia el debat sobre si un artista no africà pot ser considerat contemporani africà, afirmant que qualsevol persona que centri les persones, la cultura i les narratives africanes amb sinceritat ha de ser abraçada. Les seves pintures, impregnades d’una espiritualitat que transcendeix el mundà, celebren l’heroi quotidià. Cada tela es converteix en una cançó, una melodia per a la humanitat, ressonant la dignitat i l’aura màgica inherent a cada individu. Amb una atenció meticulosa als detalls i al fons, Pendergast crea una simfonia visual, on els tons pastel harmonitzen amb l’energia o la lletargia dels seus subjectes, creant una experiència immersiva que va més enllà de la superfície, ressonant amb l’ànima de cada figura retratada. En l’art de Pendergast, cada persona es converteix en una entitat màgica, un testimoni de la profunda bellesa trobada en l’ordinari.