Exposició en Duo a Out of Africa Gallery Origins & Connections amb Olivia Mae Pendergast i Méné, del 12 d’agost al 10 de setembre 2023
Inauguració el 12 dagost a les 20h. amb concert de violí i còctel de cava.
Olivia Mae Pendergast
L’halo dels herois quotidians
Felip Vivanco
L’obra d’Olivia Mae Perdergast és un jeroglífic fascinant i sensual que, paradoxalment, es llegeix amb els ulls tancats. Un laberint, una cruïlla de cultures on l’únic conflicte, l’única cosa difícil, és deixar d’admirar cadascun dels seus quadres on es barregen les veus, la simfonia de Nairobi, els colors del món i una infinitat de referències al món artístic del qual prové. Homenatges, cançons i picades d’ullet a artistes que van voler trencar normes per convertir-se en un cànon (Picasso); que van escapar de la civilització de manera obsessiva buscant el moll de la vida (Gauguin); o que van fer de l’essència i el minimalisme l’única manera d’expressió (Modigliani). El primitivisme, els traços senzills de les màscares africanes van deixar una empremta tan profunda en molts d’aquests artistes que van canviar la història de l’art contemporani. També el japonisme. Pendergast recorre el camí contrari, recorre, de fet, els carrers de Nairobi, per retratar a la seva manera, acompanyada dels seus mestres, l’aura de les persones humils, dels vianants, dels nois que volen a bord del monopatí.
L’artista, lluny d’emular la gran tradició de la pintura religiosa europea, abraça una espiritualitat diferent, demolidora i munsana: tots tenim una aura especial, igual que tenim una vida i ens toparem amb la mort. És un halo que no recorda les escenes de sants i màrtirs a, per exemple, Zurbarán o Vermeer, sinó que canta els herois quotidians. Aquests als quals canta David Bowie: “We can be heroes, just for one day”. Els quadres d’Olívia són una cançó, una melodia a la humanitat, a la dignitat que cada persona pot ser un Jardí de les Hespèrides, una galàxia plena de vidres, estels i estels, un univers botànic, ple de flors i insectes.
Joseph Beuys va proclamar que “cada persona és un artista”. I Olivia Mae Pendergast sentencia que cada persona pot ser màgica a la seva manera, amb aquesta aura, aquesta ànima que visibilitza per a l’espectador, cosa que s’agraeix. Aquesta ànima que s’allarga a les figures sempre estilitzades, aquests colls, aquests dits interminables, com si desaparegués, com si el Greco li hagués donat classes o consells o algun truc per assaonar la seva obra amb aquesta espiritualitat.
L’artista nord-americana no deixa res a l’atzar, no dóna pinzellada sense encert, es preocupa molt de la mirada i de cada detall, però també del fons, de l’entorn, de l’aire que respira el retratat, del color que enquadra l’energia o la llanguiment de la dona que posa orgullosa davant la foto, que després serà dibuix, i després esbós i després pintura. Colors pastís, lleugerament picants, de sabors una mica elèctrics. Tonalitats de fons que són com a espècies brillants: anís, mostassa, pelades de taronja seca, gingebre fresc, menta i estragó. Aquests fons que tanquen un cercle que comença amb la humilitat de l’artista, preguntant a veïns i transeünts si els pot fotografiar. Igual que feia Basquiat, com actua Kehinde Wiley, la pintora nord-americana que ha aconseguit l’Everest de la pintura afroamericana amb permís de Winslow Homer, Kerry James Marshall o Kara Walker. La vida, el sortilegi que ens ofereix cada moment, l’alegria, són al carrer. L’alegria que porta la gent enganxada a la sola de les xancletes o de les sabatilles. L’alegria d’un somriure sota la gorra.
Sí, ens hi ratifiquem, l’obra de Pendergast és un jeroglífic atraient i delicat que es llegeix amb els ulls tancats. El dubte rau en si té música o és silenciós, encara que el silenci també sigui una sonoritat particular. Potser la solució a la pregunta és un punt a mig camí entre la quietud i l’orquestra, com el pianista que posa la banda sonora a una pel·lícula muda. Les figures, que de tant mirar-les semblen família, són silencioses, però conviden a partir, a recollir-se, a llegir, a seure i perdre’s als detalls, als racons del llenç que estan acabats, però no ho semblen, que estan feliçment incomplets perquè encara tenen una vida al davant.
Méné
Una constel·lació de somnis
Felip Vivanco
Fa uns mesos, en una entrevista, la inimitable videoartista suïssa Pipilotti Rist em va confessar que “el surrealisme no morirà mai”. És difícil de preveure, però de moment no va desencaminada. A la seva manera, aquest moviment artístic ha anat canviant la pell a cada cert temps i fa més d’un segle que es reinventa, es redibuixa. Primer van ser, majoritàriament, artistes masculins (Dalí, Breton, Man Ray, Buñuel, Miró, Magritte, Delvaux) que de vegades s’inspiraven en muses femenines. Quan el moviment va semblar entrar en declivi, un exèrcit més o menys descoordinat de dones a tot el món, va injectar una nova vida al moviment que va esclatar amb nous colors, com un castell de focs d’artifici que queda suspès a l’aire i no s’apaga . Entre els noms destacats, però relativament poc coneguts, Toyen, Claude Cahun, Leonor Fini, Kay Sage, Jane Graverol o Kati Horna. I entre els que més sonen, Louise Bourgeois, Frida Kahlo, Meret Oppenheim, Remedios Varó o Leonora Carrington.
Què té tot això a veure amb l’artista ivorià Ange Martial Méné (1977)? Potser res, potser tot. Davant la seva obra, hom es pregunta He vist això abans? En aquesta o altra vida? És que el surrealisme sobreviu amb vigor perquè els seus artistes són reencarnacions de col·legues d’èpoques passades? Sigui com sigui, el creador recorre el camí que ell ha decidit amb el seu llenguatge, que recorda de vegades Miró i també les composicions del grup Dau al Set, però amb uns colors, unes constel·lacions i uns somnis que li són pròpies, que parlen del seu entorn, de la despòtica (per cruel, que no per bella) que pot ser la història, la vida, l’explotació de l’altre, la rapinya del que no és d’un, la pol·lució atòmica que persisteix dècades després que acabi la colonització.
La presència de Méné en el panorama artístic africà que ens va arribant amb alegria a aquestes llars (si és que no ho buscarem directament a la font) és significatiu no només perquè el seu estil surrealista i de vegades dramàtic, amb teles que recorden fragments del Guernica de Picasso, s’escapa del gènere molt cultivat del retrat. Aquest que cultiven amb mestratge i un impacte fascinant artistes com Oluwole Omofemi, Matthew Eguavoen, Daniel Onguene, Olivia Mae Pendergast o, a la seva manera, amb aquestes lletres escrites sobre les cares, la meravellosa obra de Marion Boehm.
Méné, en canvi, dirigeix la seva mirada al paisatge que ens envolta i al de la ment, aquell que apareix quan tanquem els ulls, paisatges reals i figurats que estan fets de somnis, que s’alimenten de somnis i que són una font de somnis. No només això. La seva obra connecta amb les arts mil·lenàries africanes (i per tant universals), amb el fil i l’agulla de cosir, la cistelleria, les màscares i amb el present més rabiós. Aquest que ens parla de la mutilació del nostre planeta, de l’extracció de la sàvia que alimenta la terra, de la sobreexplotació, de la dessecació… I de la lluita i de la denúncia que suposa revertir aquests processos.
L’any passat, al seu Dakar natal, Méné va presentar l’OH Gallery l’exposició ‘Sankofa, tornar a les fonts’, una declaració d’intencions de conservar el nostre món i embellir-lo tenint en compte els poders invisibles del respecte a la natura, la tradició , el mestratge dels artesans, la tecnologia que tan important va ser en altres temps i avui lluita per no ser arraconada per l’altra tecnologia, la del caprici de l’algorisme. A Sankofa, les profunditats oníriques de Méné fan brollar un bosc al mig de les sales. L’art com a salvació de la natura i els boscos com a refugi de la pintura.
Hi ha una mica d’iniciàtic, de fe en l’aspecte salvatge, d’art rupestre a l’obra de l’artista senegalès, on no hi ha perspectiva ni fuga, cosa que dóna llibertat a l’espectador a explorar cada centímetre de roba amb la mateixa atenció. I això és important, perquè en aquesta llibertat s’assenta el surrealisme i en la seva religiositat en què no hi ha manaments, però sí palpitacions que conviden a levitar. “L’art rupestre és una font inicial d’inspiració –ens comenta l’artista- i d’estudi, no ho imito, però m’interessa aquest procés de caçar, de veure la bèstia un cop abatuda i, per tant, de descobrir-ne la forma, hi ha una mica de somieig, d’adoració i de teràpia en aquesta forma de pintura ancestral. M’agrada”.
